L'escolta incòmoda
12 de juliol de 2026
Com gaudir de la música no melòdica
Des de sempre m'ha agradat la música dels marges. Perdó. No hauria de dir "m'ha agradat". Sempre m'ha encuriosit.
Durant anys m'he fixat en els artistes i els aficionats del món de la música contemporània i els he vist convençuts. Tenen discursos que m'agrada escoltar, llegir i que em serveixen per aprofundir en l'escolta d'aquestes peces. Són músiques difícils.
Les entrevistes, llibres i articles del compositor Josep Maria Mestres-Quadreny són or per a mi. Ell sempre ha intentat donar pistes perquè ens acostem a aquestes propostes. De vegades, ho fa des d'un marcat comportament elitista, però a ell sempre li he acceptat.
Tinc moltíssima sort de treballar a Catalunya Ràdio i, per un projecte que estem preparant darrerament, estic bussejant en l'arxiu de TV3 i Catalunya Ràdio. Ahir vaig donar amb una entrevista en brut al compositor. Aquesta és la transcripció.
Les paraules de Josep Maria Mestres-Quadreny
Quina és la música del segle XX?
L'evolució de la ciència també ha fet evolucionar la música. Aquesta evolució ha tingut moments de trànsit importants. Per començar, hi ha un canvi de mentalitat de la població europea que va des de Pitàgores fins a la generació de principis del segle XX.
La ciència tal com la coneixem ara neix a partir de Galileu i Descartes. Monteverdi és d'aquella època i és l'inici que porta cap al Classicisme. Abans de Monteverdi només hi havia música vocal. A partir del barroc apareix la música instrumental i, per tant, s'arriba al Classicisme.
A principis del segle XX van passar tres esdeveniments històrics importants. Einstein va publicar la Teoria de la Relativitat, una teoria fonamental per la ciència. Va ser just en aquella època quan Picasso va pintar Les Demoiselles d'Avignon on la creativitat estava per sobre de la representatibitat. I també va ser el moment quan Arnold Schönberg va fer el primer moviment de les Tres peces per a piano, op. 11 que prescindien de la melodia.
Aquests són els tres eixos en què s'ha mogut la música del segle XX i ha estat assumit plenament per músics, pintors i poetes. La creativitat està per damunt de les regles i, en concret, la música prescindeix de la melodia que és l'equivalent a la representativitat.
La melodia procedeix del cant que, com deia, és l'origen de la música. Però per fer música no cal que hi hagi ni cant ni res que s'assembli al llenguatge cantat. La música pot ser autònoma per si mateixa. I aquí és on ens trobem els artistes del segle XX.
Com s'ha d'escoltar la música del segle XX?
La música s'ha d'escoltar. El públic filharmònic, el que va a Beethoven, està acostumat a la música romàntica i li costa, i de fet alguns rebutgen, la música contemporània. Fins i tot, els que no la rebutgen els costa moltíssim escoltar-la. Potser per la falta d'hàbit o també perquè quan troben que no hi ha melodia, que no la poden xiular, van perduts, no l'entenen. I és aquesta la clau: la música no s'ha d'entendre, ja que per si sola la música no explica res.
Però no tot és culpa del públic. Hi ha un altre factor que intervé i són els intèrprets. Fer una carrera de música costa molt i són molts anys. Als conservatoris els ensenyen la música romàntica, ja que el gran argument als anys seixanta era que la música contemporània el públic no la volia. I com que no la volia, no la programaven. I llestos.
La música és la pedra angular de la modernitat. És l'art més abstracte al costat de la pintura o la poesia i això fa que sigui difícil de copsar. Quan aquesta música triomfi es podrà dir que la modernitat haurà aconseguit els seus objectius. Mentrestant, no és així.